UNITAT 4: El sector de serveis

1. Les activitats del sector terciari

El sector terciari comprèn les activitats basades en la prestació de serveis de tota mena.

1.1. Característiques del sector terciari

• No es tracta d'activitats directament productives; són béns immaterials destinats a satisfer les necessitats de la població.
• És un sector divers i heterogeni.
• Una bona part del sector necessita mà d'obra qualificada; d'altra banda, és un sector econòmic que no necessita una mecanització excessiva.
• És un indicador del nivell de desenvolupament molt significatiu, perquè no està repartit uniformement arreu del món. Als països desenvolupats ocupa generalment més del 60% de la població activa; als països en desenvolupament no acostuma a superar el 35%.

El sector terciari

1.2. Tipus de serveis

El sector de serveis és molt divers hi ha diferents maneres de classificar-lo, però es poden establir dos criteris de classificació bàsics:

• Segons la titularitat:
  • Serveis privats: Són totes aquelles que són realitzades per particulars amb el fi de satisfer les necessitats individuals sectorials.
  • Serveis públics: Són aquells que són controlats per l'Administració amb l'objectiu de donar resposta a les necessitats de la societat.
    Entre les activitats dels serveis públics destaquen les relacionades amb els diferents nivells de l'Administració, l'educació, els equipaments culturals, etc.
• Segons els destinataris:
• Serveis lligats a les empreses: Finances, comerç, transport...
• Serveis destinats al benestar social: Tenen com a primer destinatari les persones, i després de sanitat, oci, cultura...

2. El comerç i les seves característiques

2.1. L'evolució del comerç

El comerç és la compravenda de qualsevol producte i servei. L'aparició del comerç es va produir durant el neolític, a partir dels excedents que va aconseguir l'agricultura i la ramaderia, per mitjà de canvis de mercaderies.

2.2. Les característiques del comerç

• La dimensió mundial, atès que cada vegada és més important l'augment d'intercanvis comercials entre països.
• La ràpida distribució de les mercaderies gràcies al desenvolupament del transport.
• El volum cada cop més gran de mercaderies que són objecte de compravenda.
• La forta concentració espacial molt associada al procés de creixement de les ciutats.
• L'alt nivell d'evolució tècnic.

2.3. El comerç interior
És el que es duu a terme dins les fronteres d'un mateix estat. Es distingeixen dos tipus de comerços:

• Comerç a l'engròs o majorista: Consisteix en la compra directa als centres de producció de grans quantitats de mercaderies per tal de distribuir-les en volums més petits a comerciants.
• Comerç al detall o detallista: Mou quantitats inferiors de productes que els detallistes compren amb l'objectiu de vendre'ls directament al consumidor final.

Mercat local d'un poble (comerç interior)

3. La dimensió mundial del comerç

3.1. El comerç exterior

Actualment el comerç es caracteritza per l'intercanvi desigual entre els estats, que prové sobretot del tipus de productes que s'elaboren i del seu preu. Els països en via de desenvolupament exporten primeres matèries i productes alimentaris que són més barats en el mercat internacional i tenen una demanda més inestable que els productes transformats i d'alta tecnologia, que exporten els països rics. A més, els països del Tercer Món no solen controlar els preus de les mercaderies que exporten, que són fixats per les grans empreses multinacionals.

3.2. El comerç mundial

Els països mantenen relacions econòmiques regulars entre ells, la qual cosa produeix un gran intercanvi comercial de productes de tot tipus. Aquestes relacions impliquen l'existència d'importacions (compres efectuades a l'exterior), i d'exportacions (vendes fetes a altres països).

Actualment assistim a una mundialització cada vegada més gran de l'economia, de manera que moltes de les antigues barreres estatals han quedat separades.

3.3. Els fluxos comercials

El comerç a escala mundial genera uns «corrents» d'intercanvis de matèries primeres i de productes manufacturats que anomenen fluxos comercials. Aquests intercanvis configuren dues situacions molt diferents.

El comerç mundial és dominat per tres grans blocs, l'Europa occidental, l'Amèrica del Nord i el sud-est asiàtic, les zones més riques i industrialitzades del planeta. Les seves exportacions es basen en productes manufacturats i tecnologia, mentre que importen fonamentalment primeres matèries i combustibles fòssils.

Les exportacions dels països menys desenvolupats, els quals importen tecnologia i manufactures, es basen en les primeres matèries i en els productes agrícoles.

3.4. La balança comercial i la balança de pagaments

• Balança comercial: Diferència entre el valor dels béns o mercaderies que un país intercanvia amb els altres. Si el valor de les exportacions és superior al de les importacions, la balança comercial té superàvit; en el cas contrari, hi ha un dèficit comercial.
• Balança de pagaments: Total dels intercanvis comercials d'un país amb d'altres. En aquesta s'inclouen béns i mercaderies, serveis i transferències de capital.

3.5. Les principals organitzacions de comerços

La tendència de crear mercats únics es veu reflectida en la creació d'organitzacions regionals de cooperació econòmica o blocs comercials, que eliminen barreres aranzelàries i impulsen la lliure circulació de mercaderies entre els estats membres. Destaquem la UE, el NAFTA (North America Free Trade Agreement «Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord») i el Mercosur (Mercat Comú del Sud).

D'altra banda, s'han creat organismes internacionals que eliminen els proteccionismes duaners i liberalitzen totalment els intercanvis comercials. És el cas de l'OMC (Organització Mundial del Comerç) i el GATT (Acord General sobre Aranzels Duaners i Comerç).

4. Els transports

4.1. La revolució dels transports

El transport facilita el moviment de les persones i mercaderies, i permet la interrelació entre els centres de producció i les zones de consum.

El transport ha estat un gran instrument de progrés humà. Les constants innovacions tecnològiques han connectat diferents regions del món i han abaratit molt les despeses derivades del transport de mercaderies.

Els transports

4.2. Tipus de transports

Cada mitjà de transport requereix unes infraestructures determinades, a més a més de tenir avantatges i inconvenients que depenen del tipus de mercaderia que es vol transportar, la distancia que cal recórrer, etc. Generalment, els mitjans de transport es classifiquen en:

• Transports terrestres:
  • Per carretera: Les mercaderies són transportades per camions, que cada vegada són més especialitzats (frigorífic, cisterna...), mentre que en el transport de passatgers tenen un paper predominant els turismes.
    • Avantatges: Aquest transport ha estat beneficiat, sobretot en els països desenvolupats, per l'existència d'una àmplia xarxa de carreteres.
    • Desavantatges: Encariment dels costos a causa de l'augment de preus dels carburants, la saturació del trànsit, l'alt nombre d'accidents, l'impacte paisatgístic, etc.
  • Transport ferroviari: Les mercaderies són transportades per ferrocarrils.
    • Avantatges: La tecnologia ha permès millorar-ne la velocitat, la seguretat, la comoditat i la capacitat de càrrega. Quant al transport de persones, les línies d'alta velocitat, que assoleixen 300 km/h, han permès pujar moltíssim el nombre de passatgers. A més, és poc contaminant.
    • Desavantatges: L'augment dels preus del petroli l'ha convertit en un mitjà més competitiu.
  • Transport marítim i fluvial: Les mercaderies són transportades per grans vaixells.
    • Avantatges: Els avenços tècnics han donat lloc a vaixells molt especialitzats. Alguns estats han destinat importants recursos a la millora de les aigües interiors (regulació d'aigües, dragatge...), atès que el transport fluvial resulta força rendible per transportar grans mercaderies.
    • Desavantatge: Aquest tipus de transport és utilitzat bàsicament en països amb rius i canals aptes per a la navegació (Gran Bretanya, Alemanya, els EE.UU, Holanda, Rússia...).
  • Transport aeri: Les mercaderies són transportades per avions.
    • Avantatges: L'avió és un mitjà de transport molt ràpid; és adequat per a les grans distàncies (tant per a mercaderies, com per al transport de persones).
    • Desavantatges: Resulta car (excepte les línies de baix cost) i no disposa gaire capacitat de càrrega, la qual cosa fa que sigui un mitjà poc apte per al transport de mercaderies pesants.

Els camions (transport terrestre)

Els ferrocarrils (transport terrestre)

Els avions (transport aeri)

Els vaixells (transport marítim i fluvial)

Les mercaderies dels vaixells grans de càrrega s'emmagatzemen als ports.

5. Les xarxes de transport i les comunicacions

5.1. La revolució dels transports

En una època caracteritzada per la mobilitat de persones i mercaderies, el transport s'ha convertit en una peça clau del desenvolupament econòmic. Això explica que els estats dediquin gran part dels seus recursos a la creació d'infraestructures (ports, carreteres, autopistes, aeroports...), tot i que no tots els països disposen de mitjans suficients per poder dur a terme aquestes inversions.

5.2. Les xarxes de transport

Són el conjunt d'infraestructures de què disposa un país per tal de facilitar el moviment dels fluxos comercials i de les persones. Es dissenyen molt acuradament actualment i es necessiten moltes inversions per poder construir-les. L'expansió i el nivell d'organització de les xarxes de transport són clars indicadors del grau de desenvolupament d'una regió.

Els països desenvolupats tenen xarxes d'una gran densitat que han assolit un alt nivell tècnic (com és el cas del Japó, Austràlia, Amèrica del Nord i Europa occidental). Aquests es caracteritzen pel fet de disposar d'un sistema molt desenvolupat que facilita l'intercanvi de béns i la circulació de persones. En canvi, els països més pobres tenen dèficits molt greus i pateixen mancances molt importants.

Les xarxes de transport més utilitzades són les terrestres (carreteres, autopistes, xarxes de ferrocarril), però cal destacar els principals eixos de trànsit marítim i aeri.

• Xarxes marítimes més importants: Les de l'Atlàntic, el Pacífic nord, l'àrea de l'oceà Índic i el Mediterrani. Aquest tipus de transport ha estat afavorit per la construcció de canals com ara el de Suez, Panamà i Kiel, ja que estalvien força temps als vaixells.
• Xarxes aèries més importants: Les dels EE.UU, l'Europa occidental, Rússia i el Japó.

Les autopistes formen part de les xarxes de transport d'una regió.

5.3. Els mitjans de comunicació

Cal esmentar especialment els anomenats mitjans de comunicació social (premsa, ràdio, televisió...) dins del sector de les comunicacions. Aquests mitjans són els principals agents de transmissió d'informació i tenen una gran influència social, especialment els mitjans audiovisuals com la televisió.

També hi ha grans diferències a escala mundial en el sector de les comunicacions. Els països desenvolupats posseeixen i generen les noves tecnologies informatives, i apleguen els principals grups de comunicació i agències de premsa. D'altra banda, tot i que serveis tradicionals com el correu postal continuen sent emprats, el cert és que les anomenades autopistes de la informació adquireixen cada cop més importància, ja que ens permeten transmetre dades d'una manera instantània entre punts allunyats.

La globalització ha permès la difusió de les comunicacions i ha escurçat la distància entre els països, però també ha augmentat la desigualtat en un doble sentit: ha consolidat l'hegemonia dels països desenvolupats -i en especial dels EE.UU- com a productors d'informació i de productes audiovisuals i ha generat un augment de la desigualtat d'oportunitats en l'accés a la informació, ja que no tots els països disposen de les mateixes possibilitats per accedir a les noves tecnologies.

Els anys seixanta van ser clau en la consciència de massa, alhora que es desenvolupava la publicitat i es posaven de moda conceptes com usar i llençar.

6. El turisme

6.1. Les activitats turístiques

El turisme és el conjunt de desplaçaments no motivats per qüestions de treball / d'estudis. Des d'un punt de vista econòmic, el turisme no és tan sols l'afició de viatjar, sinó també totes les activitats relacionades amb l'organització de viatges i els serveis creats per satisfer les demandes del turista. El turisme va néixer al s. XIX com una activitat exclusiva de les classes benestants. En els darreres quaranta anys, però, s'ha convertit en un fet massiu als països desenvolupats gràcies a la millora del nivell de vida i a l'increment del temps dedicat al lleure.

6.2. Factors que condicionen el turisme

• Factors físics: El clima i el paisatge natural, amb tots els elements que el configuren (relleu, vegetació...).
• Factors humans: La importància del llegat cultura i artístic, l'existència d'infraestructures hoteleres i de lleure adequades, les facilitats en els mitjans de desplaçament i les motivacions personals.

6.3. Tipus de turisme

• Segons el desplaçament efectuat:
  • Interior / nacional: Es duu a terme dins un mateix país.
  • Internacional / exterior: La destinació turística és un estat estranger.
• Segons les motivacions que l'originen:
  • Turisme cultural: Característic de grans ciutats o de països amb un patrimoni cultural ric.
  • Turisme esportiu: Orientat a la pràctica d'activitats esportives.
  • Turisme de balneari i estacions termals: Consisteix a descansar i tractar uns tipus determinats de malalties.
• Segons la destinació escollida:
  • Destinacions de muntanya: Centra el seu interès en l'atractiu paisatgístic que ofereix i en la pràctica d'esports d'hivern com l'esquí.
  • Destinacions al litoral: Destinacions on el sol i el mar són un gran atractiu per les persones que busquen zones càlides.

6.4. Principals destinacions turístiques

Tres zones, alhora emissora i receptores, tenen una posició dominant amb relació a tota l'activitat turística: l'Europa occidental, l'Amèrica del Nord i el Japó. Com a principals destinacions turístiques mundials destaquen la conca mediterrània, França, la Gran Bretanya, els EE.UU, la zona del Carib i l'Orient Llunyà (Xina, Japó, Tailàndia...).

 

UNITAT 3: Recursos, energia i indústria

1. Les primeres matèries i la seva explotació

No podem entendre l'activitat industrial sense parlar de primeres matèries, productes bàsics que obtenim de la natura i que són necessaris per elaborar un bé econòmic. Són sotmeses a un procés de transformació industrial amb l'objectiu de fer objectes per satisfer les necessitats humanes. L'origen i les característiques d'aquestes primeres matèries són força diversos.

               

1.1 Primeres matèries minerals

L'explotació de minerals és una activitat que els humans ha dut a terme durant un llarg temps. Els primers metalls utilitzats per éssers humans, entre el 4000-3000 a.C, van ser el coure, l'or i la plata. La generalització de l'ús dels metalls va comportar el desenvolupament de la mineria. Les restes més antigues d'activitats mineres daten del tercer mil·lenni abans de Crist, tot i que l'extracció dels minerals va ser practicat al paleolític, encara que la mineria d'avui s'ha diversificat bastant. Les activitats mineres més importants es centren en l'obtenció de ferro, de combustibles fòssils, de fertilitzants i de minerals utilitzats en la construcció i la mineria.

Interior de la mina "El Soplao", en Cantàbria.

Per poder crear una mina es necessiten diners i temps, per això només es fan mines en llocs rendibles o aquells dels quals s'extreuen minerals de gran demanda industrial.

La producció de primeres matèries minerals es troba molt concentrada. Destaquen la Xina, Rússia, els EE.UU, el Canadà, el Brasil, Austràlia i la República de Sud-àfrica. Per la seva part, Europa occidental i el Japó són les principals zones importadores de recursos minerals.

Les primeres matèries minerals són recursos naturals no renovables, tarden molt de temps a formar-se, per la qual cosa, com més les utilitzem, més risc hi ha que s'esgotin.

               

1.2. L'aigua

L'aigua té una gran importància per al desenvolupament del sector primari, però també te un paper fonamental en el secundari. Els usos industrials de l'aigua són:

• Matèria primera bàsica.
• Una part del sistema de producció.
• Element de transport dels productes de rebuig.

                

L'aigua és vital per a la nostra vida.

1.3. Primeres matèries orgàniques 
Es tracta dels recursos biològics formats pels diferents organismes animals i vegetals; provenen del sector primari (procedeixen de l'agricultura, la ramaderia, la pesca o de la recol·lecció de productes de la natura). Aquestes matèries s'utilitzen per la indústria (les tèxtils, la farmacèutica, l'alimentària, la paperera, etc.).

2. Les fonts d'energia no renovables

Les fonts d'energia són aquelles que permeten obtenir energia útil. Les fonts d'energia no renovables són aquelles que es troben a la natura en quantitats limitades. És el cas del carbó, el petroli i els minerals radioactius.

L'energia eòlica és una de les fonts d'energia que hi ha.

               

2.1. Els combustibles fòssils

Són els que s'han format per la descomposició i fossilització de matèria orgànica al llarg dels anys. Els principals són:

• Petroli: Hidrocarbur que va esdevenir la font d'energia més important del planeta al llarg del s. XX.
• Gas natural: Té una procedència similar a la del petroli. La seva explotació és complicada; i és transportat per mitjà de gasoductes.
• Carbó: Combustible més abundant al planeta conegut des de l'antiguitat,     utilitzat de manera massiva durant la Revolució Industrial.
• Carbons durs: Utilitzats en centrals termoelèctriques i siderúrgiques. Són els de millor qualitat i els que tenen més poder calorífic (antracita i hulla).
• Carbons tous, com ara el lignit i la torba.
  
  

  

  El petroli: un dels combustibles fòssils del planeta.

               

2.2. L'energia nuclear

És aquella que utilitza l'energia dels nuclis dels àtoms per generar energia; ho fan per mitjà de fissió que allibera una gran quantitat de calor que fa bullir l'aigua d'un reactor, per aleshores obtenir corrents elèctrics i crear energia elèctrica de baix cost (gràcies a les turbines-alternadors).

Central nuclear d'Ikata, Japó.

3. Les fonts d'energia renovables

Són aquelles que es troben a la natura de manera il·limitada i es regeneren gràcies als cicles naturals.

3.1. Fonts d'energia provinent de l'aigua

Hi ha dos tipus d'energia provinent de l'aigua molt utilitzades:

• L'energia hidroelèctrica és l'energia renovable més utilitzada. Les centrals hidroelèctriques es valen de la força de la caiguda de     l'aigua embassada de rius i pantans per accionar grans turbines-alternadors que produeixen energia elèctrica. L'energia obtinguda és neta, però la construcció de les centrals produeix desavantatges per a l'entorn i per a la gent que hi viu prop.
• L'energia mareomotriu aprofita el moviment alternatiu de les marees per fer moure turbines que, al seu torn, generen energia elèctrica. Per obtenir aquesta energia cal construir grans murs que siguin capaces de retenir l'aigua acumulada durant la plenamar. L'energia de les marees és renovable i no contaminant, però només es poden instal·lar estacions mareomotrius rendibles en llocs amb condicions naturals molt especials.

L'energia mareomotriu.

3.2. L'energia solar

Es planteja que l'energia solar sigui l'energia del futur: és neta, gratuïta i inesgotable. El problema és que avui en dia aquest tipus d'energia és poc competitiu, i no totes les zones del planeta són aptes per produir-ne. L'electricitat obtinguda mitjançant cèl·lules solars es pot utilitzar directament, guardar en acumuladors o bé enviar a la xarxa elèctrica general.

L'energia solar.

3.3. L'energia eòlica

L'energia del vent ha experimentat un increment molt alt en els darrers anys. És una font d'energia neta, renovable i que no requereix una tecnologia gaire sofisticada; tot i així, cal tenir en compte molts punts, com ara la inversió, l'impacte visual sobre el paisatge, el soroll de les aspes dels aerogeneradors i la necessitat de vent favorable.

3.4. L'energia geotèrmica

Té el seu origen en una sèrie de reaccions químiques naturals produïdes a l'interior de la Terra i que generen una gran quantitat de calor utilitzada per a l'electricitat i a la calefacció. El problema és que les centrals geotèrmiques de bon rendiment només es poden fer en zones molt concretes de la Terra.

El sistema de funcionament de les centrals geotèrmiques.

3.5. L'energia de la biomassa

Aquesta energia és renovable indefinidament, però té inconvenients, com ara els baixos rendiments que assoleix. Els residus vegetals i altres subproductes d'origen natural es poden convertir en energia mitjançant la fermentació i la combustió. Els elements utilitzables per fer energia provenen dels boscos, dels residus de l'activitat agropecuària i dels conreus plantats amb finalitats energètiques.

4. La indústria: tipus i localització

Fa referència al conjunt d'activitats destinades a transformar les primeres matèries en productes elaborats / semielaborats. La mecanització i el treball en cadena són elements propis de la indústria que la diferencia de l'artesania.

Central nuclear del 1908 a Anglès (la Selva).

4.1. Tipus d'indústries

• Indústries de base: Duen a terme la manipulació de les primeres matèries amb l'objectiu de fabricar productes semielaborats utilitzats després per altres indústries. Destaquen la siderúrgica, la metal·lúrgica pesant, les refineries i les petroquímiques.
• Indústries de béns d'equipament: Transformen els productes semielaborats en productes finals destinats a altres indústries (quasi sempre a les de béns de consum). Es tracta de maquinària, eines i equips per a la construcció, el transport, etc.
• Indústries de béns de consum: Utilitzen diversos tipus de recursos i productes semielaborats, normalment de poc volum, per fer béns aptes per al consum directe de la població. Destaquen la química lleugera, la tèxtil, l'alimentària i conservera, la del llibre, etc.

4.2. Els factors de localització industrial

La localització geogràfica de les indústries està condicionada per factors, tant humans com físics. Els més destacats són els següents:

• Proximitat de les primeres matèries i de les fonts d'energia, a més a més de les zones de consum.
• Qualificació i cost de la mà d'obra.
• Existència d'altres indústries.   
• Marc legal i ajuts oficials.   
• Accés a la tecnologia.
• Transport.
• Disponibilitat de sòl, infraestructures i equipaments.

Avui en dia, han perdut pes factors com ara la proximitat de les primeres matèries, mentre que han adquirit importància factors com l'accés a la tecnologia punta.

5. La distribució espacial de la indústria

La industrialització a escala mundial és caracteritza per l'existència de forts desequilibris espacials que es poden resumir en tres grans blocs de països:

• Països centrals o del Nord, desenvolupats i amb un gran poder de decisió política.
• Països emergents, industrialitzats ràpidament gràcies al fet de disposar de recursos naturals i d'una mà d'obra barata i cada vegada més qualificada.
• Països perifèrics o del Sud, amb economies menys avançades i on es situen els processos industrials més simples.

6. La indústria davant el repte mediambiental

La contaminació industrial es refereix als efectes negatius sobre el medi ambient de les activitats pròpies del sector secundari. La contaminació pot ser atmosfèrica (provocada per l'emissió de gasos / fums) o bé per mitjà de contaminació causada per residus sòlids i líquids generats per algunes activitats industrials.

6.1. Els perills de la contaminació

Hi ha dos tipus de contaminants:

• Primaris: Els que emanen de les indústries, dels vehicles i de les calderes (utilització de combustibles fòssils).   
• Secundaris: Els que s'originen quan els primaris s'ajunten entre ells i amb els components naturals atmosfèrics.

Arbres morts i tolls d'aigua vermella a causa del mercuri emès per un volcà.

Tots els contaminants són nocius, però l'acció dels secundaris genera fenòmens greus com ara:

• La pluja àcida: Es forma quan la humitat de l'aire es combina amb els òxids de nitrogen, el diòxid de sofre i el triòxid de sofre emesos per fàbriques, centrals elèctriques, calderes de calefacció i vehicles que cremen carbó o productes derivats del petroli que continguin sofre. Perjudica i altera la vegetació i l'ecosistema.
• El deteriorament de la capa d'ozó, gas que filtra les radiacions UV del Sol. Té greus conseqüències per a la salut de persones, animals i plantes. La causa principal d'aquest deteriorament són els gasos utilitzats en els sistemes de refrigeració, els clorofluorocarbonis (CFC).   
• L'efecte hivernacle: Les activitats humanes cada vegada incideixen més en l'escalfament del planeta i en l'augment d'aquest efecte. El sobreescalfament comporta resultats desastrosos com ara el desglaç dels pols i l'augment del nivell de l'aigua del mar.   
• La contaminació de l'aigua (marees negres), produïdes per les activitats industrials com ara les petrolíferes.
  
  

  

  Efectes de la pluja àcida a les Muntanyes Jizera (República Txeca).

6.2. La protecció mediambiental

La contaminació té un alt cost econòmic i social, impossible de determinar quan ens referim a la salut de les persones. Per això s'han creat mesures per tal de reduir i controlar la contaminació, mesures que han de permetre millorar les condicions mediambientals i la nostra qualitat de vida.

• Molts governs han aplicat polítiques de protecció del medi ambient a fi de frenar la degradació que pateixen els ecosistemes.
• S'han elaborat lleis per regular les activitats industrials que poden resultar contaminants.
• Avantatges: Ha millorat les condicions mediambientals de molts països.       
• Desavantatges: Instal·lació de fàbriques contaminants al Tercer Món, on les     lleis ambientals són menys restrictives.

   

Tot i així, molts experts creuen que no n'hi ha prou d'imposar mesures preventives; per això proposen un model de desenvolupament sostenible a escala planetària, que permeti satisfer les necessitats econòmiques actuals sense comprometre els recursos i les possibilitats de les generacions futures.