UNITAT 1: L'activitat econòmica

1. Necessitats humanes i béns econòmics

1.1. L’economia

L'economia és la ciència que estudia les activitats que fan les persones per tal de satisfer les seves necessitats. És una ciència social que estudia com els éssers humans cooperen a l'hora de produir i intercanviar béns i serveis.

1.2. Els béns econòmics

Les necessitats econòmiques es poden satisfer amb béns i serveis que es poden comprar o produir.

Hi ha diversos tipus de béns:

• Els béns lliures: són els béns il·limitats o molt abundants (com el sol i l’aire).
• Els béns econòmics: són els béns escassos i limitats. Tenen un valor de mercat (un preu).
  Per obtenir aquests béns, l’activitat econòmica preveu tres etapes:

• Producció: fase inicial de l’activitat econòmica que consisteix a combinar diversos factors (recursos naturals, capital, treball…) per tal d’obtenir els serveis requerits.
• Distribució: fase que consisteix a fer arribar els béns produïts als seus consumidors.
• Consum: última etapa de l’activitat econòmica per la qual les persones consumeixen els béns / utilitzen els serveis que satisfan les seves necessitats.

1.3. La producció de béns al llarg de la història

Els grups humans del paleolític vivien d’allò que el medi els oferia. Les seves activitats se centraven en la caça, la pesca i la recol·lecció de fruits. Els estris que utilitzaven eren molt senzills: eines rudimentàries de pedra, d’os i de fusta.

Fa 10000 anys es va iniciar l’anomenada revolució neolítica i es van desenvolupar l’agricultura i la ramaderia, que van fer necessària la fabricació d’eines més complexes. A més, van aparèixer els artesans i, lentament, l’ésser humà va millorar les seves tècniques de producció fins al punt d’obtenir excedents: quantitats de productes superiors a les que podia consumir.

Revolució neolítica

La segona gran revolució econòmica va passar el segle XVIII, quan va passar la Revolució Industrial. Amb aquest moviment, la maquinària va substituir el treball manual i la producció es va centralitzar en les fàbriques. Començant des de la Gran Bretanya, aquesta revolució va tenir una difusió molt ràpida. Així, la industrialització va permetre un ritme de producció més gran que en èpoques anteriors i un canvi en l’organització de treball i en el model de societat amb l’aparició del proletariat.

2. Els factors de producció i els sectors econòmics

2.1. Els factors de producció

Per poder fer béns i serveis necessitem factors de producció, que són:

• Els recursos naturals: matèries primeres que ofereix la natura (minerals, boscos…).
• El treball: és un dels motors fonamentals de l’economia. Sense això, no es podria entendre la producció de béns.
  La majoria de la població treballa per a empreses / sector públic (treballa per compte d’altri), tot i que hi ha treballadors que treballen per compte propi.

• El capital: és un factor de producció constituït pels immobles, màquines i eines i diners necessitats per invertir o fer pagaments.
  El capital pot ser:

• Físic: fa referència als elements materials (edificis, maquinària…).
• Humà: consisteix en la qualificació, coneixements, formació i experiències dels treballadors que participen en el procés productiu.
• Financer: són els diners disposats per adquirir el capital físic, per finançar-ne el manteniment i la renovació, i per fer els pagaments dels impostos i dels salaris dels treballadors.

La terra: un dels factors de producció d'avui en dia

2.2. Els sectors econòmics

La població activa es distribueix en tres sectors econòmics:

• Sector primari: activitats econòmiques relacionades amb l’extracció de béns i recursos naturals (agricultura, ramaderia…).
• Sector secundari: activitats econòmiques relacionades amb la transformació de les matèries primàries en productes manufacturats (artesania, indústria…).
• Sector terciari: activitats econòmiques relacionades amb els serveis. Aplega activitats com el comerç, el transport, les comunicacions… Produeixen serveis per a les persones / empreses.
  
  

  

  Els sectors econòmics

3. Els agents econòmics i el món laboral

3.1. Els agents econòmics

Són aquells que duen a terme les activitats econòmiques que consisteixen en la producció, la distribució i el consum.

Hi ha tres tipus d'agents:

• Famílies: unitats econòmiques de consum formades per una/més persones que utilitzen els recursos econòmics dels seus salaris i rendes per comprar béns i serveis.
• Empreses: agents de producció i distribució de béns i serveis. Poden ser:

• Públiques.
• Privades:
• Individuals: el propietari de l’empresa és una persona; la controla i en rep els beneficis.
• Col·lectiva: l’empresa és iniciativa d’un grup de socis que en comparteixen la propietat de manera proporcional al capital invertit.

• L’Estat. El sector públic: empreses que depenen de l’Estat / organismes públics que es dediquen a serveis bàsics o bé a sectors com l’energia i les comunicacions. Es financen mitjançant els impostos que paguen les famílies i les empreses privades.

3.2. El món laboral

La població activa és la que treballa i exerceix una activitat remunerada (població ocupada), i la que està en disposició d’incorporar-se al món laboral i busca feina (població aturada). La població no activa són aquells que no duen a terme un treball i que o bé no estan en condicions de fer-ho / no pretenen fer-ho en un moment determinat (mainada, mestresses de casa…).

El mercat laboral està format per l’oferta i la demanda de treball. La demanda de treball prové de les empreses i el sector públic, que necessiten mà d’obra per fer les seves activitats. L’Estat intervé en el mercat laboral per tal de regular-lo mitjançant lleis / normatives. El mercat laboral és força rígid: no crea nous llocs de treball acceleradament o il·limitadament.

3.3. El problema de l’atur

La pèrdua de la feina o la impossibilitat de trobar-ne és un problema econòmic i social molt important en tots els països. L’atur afecta els joves sense experiència laboral, les dones, les persones més grans de 45 anys i amb poca formació acadèmica / professional. Es pot mesurar mitjançant la taxa d’atur: reflecteix el percentatge de població activa que no treballa i indica l’evolució del mercat laboral.

L'atur: un problema d'Espanya i de Catalunya

   

3.4. El sector públic

Les funcions d’aquest sector tenen una gran importància en l’activitat econòmica:

• Estableix la normativa que regula la totalitat de l’activitat econòmica, ja sigui pública com privada.
• Presta serveis públics que, a més, generen molts llocs de treball.
• Promou l’activitat econòmica amb la construcció d’estructures, d’equipaments i la prestació de serveis.
• Atorga subvencions i crèdits per impulsar l’activitat econòmica del sector privat.
• És consumidor d’una gran quantitat de béns i serveis produïts pel sector privat.

El conjunt que forma el sector públic

4. Sistemes econòmics

Anomenem sistema econòmic el conjunt de mecanismes que controlen la producció dels béns i els serveis que satisfan les necessitats bàsiques d'una societat. En el món contemporani s'han definit dos grans models econòmics: el capitalista, o d'economia de mercat, i el socialista, o d'economia centralitzada.

Els sistemes econòmics

4.1. L’economia de mercat    

El sistema capitalista o l'economia de mercat és el sistema més estès actualment. Presenta aquestes característiques:

• Propietat privada dels mitjans de producció.
• L'Estat té una intervenció nul·la / molt limitada en els afers econòmics.
• Protagonisme del lliure mercat. Les lleis de l' oferta i la demanda regulen la producció i els preus.
• L' obtenció del màxim benefici és l'objectiu bàsic de tota activitat econòmica.

4.2. L’economia centralitzada

El model socialista va ser un sistema molt estès a partir del final de la Segona Guerra Mundial; actualment està en crisi i molts països socialistes han fet la transició cap a una economia de mercat. Tanmateix, encara és seguit per estats com Cuba, el Vietnam, la Xina i Corea del Nord.

Aquest sistema es caracteritza per:

• L'Estat és el propietari de tots els mitjans de producció.
• La propietat privada és molt reduïda o està completament abolida.
• L'Estat dirigeix i planifica totes les activitats econòmiques, decideix que es produeix i en quina quantitat.

4.3. El sistema mixt

Val a dir que, malgrat que el sistema capitalista és el majoritari, aquest model canvia entre uns països i uns altres en funció del nivell d'intervenció de l'Estat en l'economia. En general, a la majoria de països capitalistes, l'Estat té un important paper econòmic, garanteix la propietat privada, gestiona empreses públiques i regula el funcionament del mercat i la política laboral i social.

5. Indicadors econòmics i socials

5.1. Els indicadors econòmics

Faciliten informació sobre la situació actual i les perspectives de futur de l’economia d’un país. Els més importants són:

• Producte interior brut (PIB): correspon al valor de béns i serveis produïts durant un any en un país. El PIB per habitant s’obté dividint el PIB d’un Estat per la seva població.
• Producte nacional brut (PNB): correspon al valor de béns i serveis produïts per un país (PIB), del qual s’ha restat la part generada pels estrangers presents al país i s’hi ha sumat la part generada pels ciutadans del país a l’estranger.
• Índex de preus del consum (IPC): amb aquest indicador es valoren els preus d'un conjunt de productes per saber com evoluciona el cost de la vida: aliments i begudes no alcohòliques, vestit i calcat, habitatge, parament de la llar, sanitat i ensenyament, transports i comunicacions, esbarjo i cultura, etc.
• Inflació: augment dels preus dels productes.
• Dèficit públic: excés de la despesa d'un Estat per damunt dels ingressos.
• Deute públic: conjunt de deutes que l'Estat man té amb els particulars o altres estats.

El PIB: un indicador molt important al Mèxic

5.2. Els indicadors socials

Són una sèrie de dades que ens permeten mesurar aspectes que tenen una incidència directa sobre la població, i que reflecteixen situacions reals de riquesa o pobresa d'un país. Se centren tant en aspectes demogràfics com educatius, sanitaris, mediambientals i socials. Algunes d'aquestes dades són la taxa de mortalitat infantil, l'esperança de vida, l'índex d'escolarització, la taxa d'alfabetització, el nombre de metges i llits d'hospital per cada 1000 habitants, i la despesa pública en salut, educació i recerca. Alguns índexs agrupen diverses variables, com és el cas de l'índex de desenvolupament humà (IDH).

L'IDH a Europa; variant des del 704 fins al 944

6. La Seguretat Social

És un conjunt de mesures adoptades per un país per tal de protegir, ajudar i solucionar determinades situacions de necessitat en què es poden trobar els ciutadans.

6.1. Orígens i evolució

No es va implantar als països occidentals fins després de la Segona Guerra Mundial, amb la consolidació progressiva del sistema de protecció social conegut com Welfare State o estat del benestar. L'objectiu era no tan sols emparar el treballador quan aquest no podia exercir la seva activitat, sinó crear una àmplia xarxa de protecció social amb la finalitat de promoure el benestar general de la població. Això comportava que l'Estat havia d'assegurar als ciutadans uns ingressos regulars en cas de malaltia, atur, maternitat, vellesa, etc.

A Espanya no es va instaurar un sistema unitari de protecció social fins a l'any 1963, quan s'aprova la Llei de Bases de la Seguretat Social.

L'any 1978, la Seguretat Social apareix en la Constitució espanyola, definida com un sistema per assegurar la salut i la protecció social de la família, així com la garantia de suficiència econòmica en períodes de necessitat.

L'estat de benestar; el Welfare State

6.2. Les prestacions de la Seguretat Social

La Seguretat Social atorga cinc tipus de prestacions:

• Assistència sanitària i farmacèutica.
• Ajuts econòmics a les famílies.
• Ajuts econòmics als treballadors.
• Serveis socials (salut laboral, medicina preventiva, rehabilitació, reeducació.
• Assistència social (discapacitats, persones de la tercera edat, etc.).

La despesa que es va destinar a Espanya a la protecció social el 2010 va representar el 25,7 % del PIB. Els apartats més importants de la despesa social corresponen a la vellesa, l'atenció sanitària i l'atur, als quals es va dedicar l'any 2009 el 76,06 % de tota la despesa en protecció social de l'Estat. La despesa destinada a la protecció de la tercera edat ha crescut molt en els darrers temps a causa de l'envelliment de la població i de l'augment de les jubilacions anticipades. La Seguretat Social intenta cobrir les necessitats econòmiques, de salut i d'oci de la gent gran, però les prestacions sovint són insuficients.

Pel que fa a les prestacions sanitàries, cal dir que la protecció de la salut es reconeix com un dret fonamental de les persones en la Constitució (article 43). Això significa que ningú no pot quedar exclòs de l'atenció sanitària. Actualment, a causa de l'envelliment de la població espanyola, les persones grans són les principals receptores de la despesa sanitària, una despesa que a Espanya supera, de mitjana, els 900 euros anuals per persona. La resta de prestacions i accions protectores de la Seguretat Social es dediquen a l'atur, la invalidesa, la protecció de la família i les persones en risc d'exclusió social, entre altres.

La Seguretat Social