UNITAT 3: Recursos, energia i indústria

1. Les primeres matèries i la seva explotació

No podem entendre l'activitat industrial sense parlar de primeres matèries, productes bàsics que obtenim de la natura i que són necessaris per elaborar un bé econòmic. Són sotmeses a un procés de transformació industrial amb l'objectiu de fer objectes per satisfer les necessitats humanes. L'origen i les característiques d'aquestes primeres matèries són força diversos.

               

1.1 Primeres matèries minerals

L'explotació de minerals és una activitat que els humans ha dut a terme durant un llarg temps. Els primers metalls utilitzats per éssers humans, entre el 4000-3000 a.C, van ser el coure, l'or i la plata. La generalització de l'ús dels metalls va comportar el desenvolupament de la mineria. Les restes més antigues d'activitats mineres daten del tercer mil·lenni abans de Crist, tot i que l'extracció dels minerals va ser practicat al paleolític, encara que la mineria d'avui s'ha diversificat bastant. Les activitats mineres més importants es centren en l'obtenció de ferro, de combustibles fòssils, de fertilitzants i de minerals utilitzats en la construcció i la mineria.

Interior de la mina "El Soplao", en Cantàbria.

Per poder crear una mina es necessiten diners i temps, per això només es fan mines en llocs rendibles o aquells dels quals s'extreuen minerals de gran demanda industrial.

La producció de primeres matèries minerals es troba molt concentrada. Destaquen la Xina, Rússia, els EE.UU, el Canadà, el Brasil, Austràlia i la República de Sud-àfrica. Per la seva part, Europa occidental i el Japó són les principals zones importadores de recursos minerals.

Les primeres matèries minerals són recursos naturals no renovables, tarden molt de temps a formar-se, per la qual cosa, com més les utilitzem, més risc hi ha que s'esgotin.

               

1.2. L'aigua

L'aigua té una gran importància per al desenvolupament del sector primari, però també te un paper fonamental en el secundari. Els usos industrials de l'aigua són:

• Matèria primera bàsica.
• Una part del sistema de producció.
• Element de transport dels productes de rebuig.

                

L'aigua és vital per a la nostra vida.

1.3. Primeres matèries orgàniques 
Es tracta dels recursos biològics formats pels diferents organismes animals i vegetals; provenen del sector primari (procedeixen de l'agricultura, la ramaderia, la pesca o de la recol·lecció de productes de la natura). Aquestes matèries s'utilitzen per la indústria (les tèxtils, la farmacèutica, l'alimentària, la paperera, etc.).

2. Les fonts d'energia no renovables

Les fonts d'energia són aquelles que permeten obtenir energia útil. Les fonts d'energia no renovables són aquelles que es troben a la natura en quantitats limitades. És el cas del carbó, el petroli i els minerals radioactius.

L'energia eòlica és una de les fonts d'energia que hi ha.

               

2.1. Els combustibles fòssils

Són els que s'han format per la descomposició i fossilització de matèria orgànica al llarg dels anys. Els principals són:

• Petroli: Hidrocarbur que va esdevenir la font d'energia més important del planeta al llarg del s. XX.
• Gas natural: Té una procedència similar a la del petroli. La seva explotació és complicada; i és transportat per mitjà de gasoductes.
• Carbó: Combustible més abundant al planeta conegut des de l'antiguitat,     utilitzat de manera massiva durant la Revolució Industrial.
• Carbons durs: Utilitzats en centrals termoelèctriques i siderúrgiques. Són els de millor qualitat i els que tenen més poder calorífic (antracita i hulla).
• Carbons tous, com ara el lignit i la torba.
  
  

  

  El petroli: un dels combustibles fòssils del planeta.

               

2.2. L'energia nuclear

És aquella que utilitza l'energia dels nuclis dels àtoms per generar energia; ho fan per mitjà de fissió que allibera una gran quantitat de calor que fa bullir l'aigua d'un reactor, per aleshores obtenir corrents elèctrics i crear energia elèctrica de baix cost (gràcies a les turbines-alternadors).

Central nuclear d'Ikata, Japó.

3. Les fonts d'energia renovables

Són aquelles que es troben a la natura de manera il·limitada i es regeneren gràcies als cicles naturals.

3.1. Fonts d'energia provinent de l'aigua

Hi ha dos tipus d'energia provinent de l'aigua molt utilitzades:

• L'energia hidroelèctrica és l'energia renovable més utilitzada. Les centrals hidroelèctriques es valen de la força de la caiguda de     l'aigua embassada de rius i pantans per accionar grans turbines-alternadors que produeixen energia elèctrica. L'energia obtinguda és neta, però la construcció de les centrals produeix desavantatges per a l'entorn i per a la gent que hi viu prop.
• L'energia mareomotriu aprofita el moviment alternatiu de les marees per fer moure turbines que, al seu torn, generen energia elèctrica. Per obtenir aquesta energia cal construir grans murs que siguin capaces de retenir l'aigua acumulada durant la plenamar. L'energia de les marees és renovable i no contaminant, però només es poden instal·lar estacions mareomotrius rendibles en llocs amb condicions naturals molt especials.

L'energia mareomotriu.

3.2. L'energia solar

Es planteja que l'energia solar sigui l'energia del futur: és neta, gratuïta i inesgotable. El problema és que avui en dia aquest tipus d'energia és poc competitiu, i no totes les zones del planeta són aptes per produir-ne. L'electricitat obtinguda mitjançant cèl·lules solars es pot utilitzar directament, guardar en acumuladors o bé enviar a la xarxa elèctrica general.

L'energia solar.

3.3. L'energia eòlica

L'energia del vent ha experimentat un increment molt alt en els darrers anys. És una font d'energia neta, renovable i que no requereix una tecnologia gaire sofisticada; tot i així, cal tenir en compte molts punts, com ara la inversió, l'impacte visual sobre el paisatge, el soroll de les aspes dels aerogeneradors i la necessitat de vent favorable.

3.4. L'energia geotèrmica

Té el seu origen en una sèrie de reaccions químiques naturals produïdes a l'interior de la Terra i que generen una gran quantitat de calor utilitzada per a l'electricitat i a la calefacció. El problema és que les centrals geotèrmiques de bon rendiment només es poden fer en zones molt concretes de la Terra.

El sistema de funcionament de les centrals geotèrmiques.

3.5. L'energia de la biomassa

Aquesta energia és renovable indefinidament, però té inconvenients, com ara els baixos rendiments que assoleix. Els residus vegetals i altres subproductes d'origen natural es poden convertir en energia mitjançant la fermentació i la combustió. Els elements utilitzables per fer energia provenen dels boscos, dels residus de l'activitat agropecuària i dels conreus plantats amb finalitats energètiques.

4. La indústria: tipus i localització

Fa referència al conjunt d'activitats destinades a transformar les primeres matèries en productes elaborats / semielaborats. La mecanització i el treball en cadena són elements propis de la indústria que la diferencia de l'artesania.

Central nuclear del 1908 a Anglès (la Selva).

4.1. Tipus d'indústries

• Indústries de base: Duen a terme la manipulació de les primeres matèries amb l'objectiu de fabricar productes semielaborats utilitzats després per altres indústries. Destaquen la siderúrgica, la metal·lúrgica pesant, les refineries i les petroquímiques.
• Indústries de béns d'equipament: Transformen els productes semielaborats en productes finals destinats a altres indústries (quasi sempre a les de béns de consum). Es tracta de maquinària, eines i equips per a la construcció, el transport, etc.
• Indústries de béns de consum: Utilitzen diversos tipus de recursos i productes semielaborats, normalment de poc volum, per fer béns aptes per al consum directe de la població. Destaquen la química lleugera, la tèxtil, l'alimentària i conservera, la del llibre, etc.

4.2. Els factors de localització industrial

La localització geogràfica de les indústries està condicionada per factors, tant humans com físics. Els més destacats són els següents:

• Proximitat de les primeres matèries i de les fonts d'energia, a més a més de les zones de consum.
• Qualificació i cost de la mà d'obra.
• Existència d'altres indústries.   
• Marc legal i ajuts oficials.   
• Accés a la tecnologia.
• Transport.
• Disponibilitat de sòl, infraestructures i equipaments.

Avui en dia, han perdut pes factors com ara la proximitat de les primeres matèries, mentre que han adquirit importància factors com l'accés a la tecnologia punta.

5. La distribució espacial de la indústria

La industrialització a escala mundial és caracteritza per l'existència de forts desequilibris espacials que es poden resumir en tres grans blocs de països:

• Països centrals o del Nord, desenvolupats i amb un gran poder de decisió política.
• Països emergents, industrialitzats ràpidament gràcies al fet de disposar de recursos naturals i d'una mà d'obra barata i cada vegada més qualificada.
• Països perifèrics o del Sud, amb economies menys avançades i on es situen els processos industrials més simples.

6. La indústria davant el repte mediambiental

La contaminació industrial es refereix als efectes negatius sobre el medi ambient de les activitats pròpies del sector secundari. La contaminació pot ser atmosfèrica (provocada per l'emissió de gasos / fums) o bé per mitjà de contaminació causada per residus sòlids i líquids generats per algunes activitats industrials.

6.1. Els perills de la contaminació

Hi ha dos tipus de contaminants:

• Primaris: Els que emanen de les indústries, dels vehicles i de les calderes (utilització de combustibles fòssils).   
• Secundaris: Els que s'originen quan els primaris s'ajunten entre ells i amb els components naturals atmosfèrics.

Arbres morts i tolls d'aigua vermella a causa del mercuri emès per un volcà.

Tots els contaminants són nocius, però l'acció dels secundaris genera fenòmens greus com ara:

• La pluja àcida: Es forma quan la humitat de l'aire es combina amb els òxids de nitrogen, el diòxid de sofre i el triòxid de sofre emesos per fàbriques, centrals elèctriques, calderes de calefacció i vehicles que cremen carbó o productes derivats del petroli que continguin sofre. Perjudica i altera la vegetació i l'ecosistema.
• El deteriorament de la capa d'ozó, gas que filtra les radiacions UV del Sol. Té greus conseqüències per a la salut de persones, animals i plantes. La causa principal d'aquest deteriorament són els gasos utilitzats en els sistemes de refrigeració, els clorofluorocarbonis (CFC).   
• L'efecte hivernacle: Les activitats humanes cada vegada incideixen més en l'escalfament del planeta i en l'augment d'aquest efecte. El sobreescalfament comporta resultats desastrosos com ara el desglaç dels pols i l'augment del nivell de l'aigua del mar.   
• La contaminació de l'aigua (marees negres), produïdes per les activitats industrials com ara les petrolíferes.
  
  

  

  Efectes de la pluja àcida a les Muntanyes Jizera (República Txeca).

6.2. La protecció mediambiental

La contaminació té un alt cost econòmic i social, impossible de determinar quan ens referim a la salut de les persones. Per això s'han creat mesures per tal de reduir i controlar la contaminació, mesures que han de permetre millorar les condicions mediambientals i la nostra qualitat de vida.

• Molts governs han aplicat polítiques de protecció del medi ambient a fi de frenar la degradació que pateixen els ecosistemes.
• S'han elaborat lleis per regular les activitats industrials que poden resultar contaminants.
• Avantatges: Ha millorat les condicions mediambientals de molts països.       
• Desavantatges: Instal·lació de fàbriques contaminants al Tercer Món, on les     lleis ambientals són menys restrictives.

   

Tot i així, molts experts creuen que no n'hi ha prou d'imposar mesures preventives; per això proposen un model de desenvolupament sostenible a escala planetària, que permeti satisfer les necessitats econòmiques actuals sense comprometre els recursos i les possibilitats de les generacions futures.

UNITAT 2: Les activitats agràries i pesqueres

1. Factors que condicionen l’espai agrari 

1.1. La diversitat dels espais agraris
No tots els sòls s'utilitzen per a l'agricultura, perquè alguns són muntanyes i boscos, i d'altres pertanyen a zones difícils de conrear. Els espais agraris són molt diversos a escala mundial, perquè estan condicionats per diferents factors que n'han marcat l'evolució i la configuració.

L'agricultura

1.2. Factors físics
Els factors físics que influencien l'agricultura són:

• El clima: Les pluges i la temperatura determinen les classes de plantes que es poden conrear.
• El relleu: Segons que la zona sigui accidentada o plana, el relleu pot dificultar o afavorir l'activitat agrícola.
• El sòl: Segons quina composició tingui el sòl, el grau de fertilitat de la terra serà més o menys elevat, o més apropiat per a un determinat tipus de conreu.

1.3. Factors humans
El paisatge natural també experimenta canvis a causa de nosaltres. Aquests  canvis divideixen en:

• Factors demogràfics: Fan referència a la pressió demogràfica exercides pels diferents grups humans sobre la superfície agrària.
• Factors socioeconòmics:
• El volum de la població: L'augment de la població fa que també augmenti la zona conreada.
• La dimensió de les explotacions: Diferenciem latifundi (gran propietat), propietat mitjana i minifundi (petita propietat).
• L'aplicació d'avenços tècnics i científics: Maquinària, llavors, fertilitzants, plaguicides, etc.
• La incidència del mercat: L'agricultura de mercat està destinada a obtenir la màxima producció i benefici; l'agricultura de subsistència satisfà les necessitats de petites comunitats.

• Factors polítics: Les polítiques agràries també afecten l'espai agrari.
• Les reformes agràries: Milloren la situació social i econòmica dels agricultors.
• L'aplicació de programes agraris i de desenvolupament rural: concessió de subvencions, préstecs a baix interés, ajuts a la formació, etc.

2. Paisatges agraris i sistemes de conreu

2.1. La parcel·lació
Una parcel·la és cadascuna de les parts en les quals es divideix una zona agrària. Segons la mida / delimitació de les parcel·les, els camps poden ser oberts o closos.

• Openfield: És un paisatge d'Europa central. Es caracteritza pels camps oberts, situats al voltant del poble. Les parcel·les solen ser allargassades.
• Bocage: És un paisatge de l'Europa atlàntica. Els camps estan separats per barreres d'arbres o murs.

El bocage i l'openfield

2.2. Els sistemes de conreu
Podem distingir diferents sistemes de conreu:

• Segons l'aprofitament de la parcel·la:
• Agricultura intensiva: Intenta aconseguir el màxim rendiment de la terra amb fortes inversions en maquinària, adobs, fertilitzants, llavors seleccionades, etc.
• Agricultura extensiva: Practicat sobre grans extensions de terreny, és una agricultura poc avançada que fa servir mitjans força rudimentaris. Utilitzen la tècnica del guaret.

• En funció de les espècies conreades:
• Monocultiu: Es conrea un sol tipus de producte destinat al mercat mundial. Permet un alt grau d'especialització i una elevada quantitat de produccions.
• Policultiu: Es conreen diferents productes destinats a l'alimentació dels pagesos o al mercat local / comarcal.

• En funció del sistema de reg:
• Agricultura de secà: Conreus que no reben aportació d'aigua de la mà de l'home, adaptats a una zona de pluges irregulars.
• Agricultura de regadiu: Conreus que fa servir sistemes artificials de reg. És més rendible que la de secà.

3. L'agricultura tradicional

3.1. Els sistemes agrícoles tradicionals
Es caracteritzen per l'ús d'una tecnologia endarrerida. Dóna lloc a una escassa productivitat. Hi ha:

• Agricultura extensiva de subsistència: Localitzada en algunes regions del Tercer Món, es tracta d'una agricultura poc desenvolupada d'autoconsum; es caracteritza per un ús extensiu del sòl i una baixa productivitat.
• Agricultura itinerant: És un tipus d'agricultura de subsistència practicat a l'Amèrica Central, la conca de l'Amazones, l'Àfrica central i el sud-est asiàtic. Consisteix en el conreu d'una clapa de bosc cremada; les cendres s'utilitzen com a adob. S'hi practica el policultiu i al cap d'unes collites, la terra perd riquesa natural.
• Agricultura irrigada intensiva: Agricultura intensiva amb una producció orientada a alimentar un alt nombre de població molt densament poblades (Àfrica, Orient Mitja, Àsia...).

3.2. L'agricultura mediterrània
L'agricultura mediterrània ha experimentat força canvis:

• L'agricultura de secà:
• Conreus: Blat, vinya, olivera; són adaptats perfectament a una zona àrida.
• Tècniques: Han evolucionat molt en els darrers temps. El guaret ha anat desapareixent i ha augmentat la mecanització de les tasques agrícoles.

• L'agricultura de regadiu: És una agricultura intensiva, més rendible que els conreus mediterranis tradicionals.
• Conreus: Hortalisses, cítrics, farratges.
• Tècniques: Reg per aspersió o el gota a gota.

Reg de gota a gota

Reg per aspersió

 








En algunes zones s'ha desenvolupat una agricultura intensiva basada en hivernacles. La seva comercialització es ràpida i se n'obtenen preus molt alts; s'aconsegueix una producció primerenca en una època desproveïda.

4. L'agricultura de mercat

Aquesta agricultura és especulativa; busca obtenir el màxim rendiment per tal d'orientar la seva producció amb vista al mercat. S'apliquen tècniques de conreu sofisticades per a aconseguir força excedents.

L'agricultura especulativa

4.1. Agricultura especulativa
Pròpia de països com els EE.UU, el Canadà i Austràlia, aquesta agricultura va destinada a l'exportació. Es caracteritza pel predomini de les grans explotacions (de cereals), molt mecanitzades i de rendiments molt alts.

4.2. Agricultura intensiva de l'Europa Occidental
Es duu a terme una agricultura força mecanitzada amb fortes inversions de capital que genera uns alts rendiments. El nombre de gent que es dedica a l'agricultura és escàs i tendeix a disminuir.

4.3. Agricultura de plantació
En trobem a les zones tropicals / subtropicals d'Amèrica, Àfrica i Àsia. S'especialitzen en el conreu de sucre, cafè, cacau, te o fruita tropical. Solen estar en mans de multinacionals que volen produir amb costos mínims. Es caracteritzen per:

• Assolir unes grans dimensions.
• Produir en grans quantitats i estar molt tecnificades.
• Ocupar una mà d'obra abundant i barata.

5. L’aprofitament forestal i la desforestació

5.1. L'explotació dels recursos forestals
Consisteix en la gestió i aprofitament de la riquesa dels boscos, i en el conreu d'algunes espècies per produir fusta i arbres per a la repoblació forestal. És una activitat econòmica destacada en països amb una gran superfície boscosa.
 
5.2. Tipus de bosc i la seva explotació
Els boscos ocupen el 31% de la superfície total de terra. Actualment només queden grans extensions de boscos en estat natural en la Federació Russa, el Canadà, el Brasil, la Xina i els EE.UU. Les grans zones forestals del món són:

La desforestació és un problema greu

• Bosc equatorial: Selves situades en zones càlides amb pluja abundat i regular tot l'any (Amazones, Congo, etc.). Hi ha un gran nombre d'arbres amb una gran valor econòmic. Per això, es fa una explotació excessiva i incontrolada en aquesta zona forestal. S'extreuen fustes com la caoba, el cedre o el banús, i productes com el cautxú, olis vegetals i plantes medicinals.
• Bosc boreal: Està situat en zones de clima fred a l'hemisferi nord (Canadà, Escandinàvia, Federació Russa, etc.). Hi creixen arbres resistents als rigors climàtics. Abunden les coníferes de fusta tova (pícees, avets, etc.), utilitzades en fusteria, construcció d'habitatges i fabricació de paper.

• Bosc temperat: Està situat a les zones temperades del planeta (tots els continents excepte Àfrica). No ocupa àrees extenses, perquè creix en zones molt poblades. Hi abunden els arbres de fulla caduca (fajos, roures, castanyers, etc.), utilitzades en fusteria i fabricació de mobles.

6. La ramaderia

És l'activitat econòmica destinada en la domesticació i explotació d'animals per obtenir-ne productes com la llana, el cuir o els ous, o per fer tasques agrícoles. Aquesta activitat està condicionada per factors físics i humans, com el clima i el grau de desenvolupament d'una país. Hi ha dos tipus de ramaderia: la intensiva i l'extensiva, que tenen un caràcter comercial.

6.1. La ramaderia extensiva
Es caracteritza per:

• Necessitat de grans espais on els ramats pasturen i s'alimenten d'herbes (també poden rebre alimentació complementària en espais tancats).
• No requereix instal·lacions sofisticades (com a la intensiva) ni mà d'obra. Tot i així, es necessita capital per fer operacions de compra / venda del bestiar.
• És generalment ovina i bovina, però hi ha països on es dóna també el bestiar equí i caprí. Aquest tipus de ramaderia es practica en països amb molta terra de pastura (Argentina, Austràlia, Federació Russa, EE.UU, Xina).

La ramaderia extensiva

6.2. La ramaderia intensiva
Es caracteritza per:

• Cria de bestiar de manera estabulada: en espais tancats on s'alimenten amb pinsos i es sotmeten a una seguiment veterinari regular per evitar malalties.
• Grau de tecnificació i productivitat molt altes. Aquest tipus de ramaderia es característica dels països desenvolupats.

  
  

  

  La ramaderia intensiva

7. La pesca

És l'activitat econòmica destinada en la captura d'animals aquàtics al mar, als llacs o als rius. La població mundial obté de la pesca el 16% de les proteïnes animals consumides (el 30% en alguns països asiàtics), on és una part principal de la dieta. Els països pesquers més importants són la Xina, el Perú, el Japó, els EE.UU, Xile, Rússia, Índia, Tailàndia, Noruega, Islàndia, les Filipines, Dinamarca i Espanya. 

7.1. L'explotació dels recursos pesquers
Generalment, l'explotació marina es fa en zones on es concentra més peix i el nombre de captures es més elevat. Aquestes zones tenen unes condicions determinades, com l'abundància de plàncton, la temperatura de l'aigua, entre d'altres. Les principals espècies capturades són el bacallà, les anxoves, les sardines, la tonyina i el bonítol.

Les principals àrees de pesca són:

• Zona atlàntica (22% de les captures mundials): nord d'Europa i costes de l'Àfrica occidental.
• Zona pacífica (68% de les captures mundials): costes asiàtiques del Pacífic i de l'Àmerica del Sud.
• Zona índica (9% de les captures mundials): costes d'Índia, Tailàndia i Indonèsia.
  
  

7.2. La sobrepesca 

Un dels principals problemes que pateix la pesca és l'esgotament dels recursos marins, deguts a la sobreexplotació, que posa en perill la reproducció i renovació de moltes espècies. Moltes organitzacions internacionals i governs del món han aprovat mesures per resoldre aquest problema: restricció d'algunes tècniques de pesca, l'establiment de dimensions mínimes en les captures, limitació de la capacitat de les flotes, entre d'altres.

 

400 tones de peixos en una xarxa d'un vaixell pesquer xilè

7.3. L'aqüicultura
És el conjunt d'activitats destinades a la producció d'espècies aquàtiques. A causa de l'elevat consum, ha augmentat de manera significativa la producció de l'aqüicultura. És un recurs important en països poblats com la Xina; tot i així, es va obrint un espai als països d'Europa i de l'Amèrica del Nord. Es crien espècies, com les ostres, els musclos, gambes o salmons, tant en zones costaneres com en piscifactories. L'aqüicultura podria pal·lia l'efecte negatiu de la sobreexplotació pesquera, però comporta alguns riscos com la destrucció de les àrees costaneres per establir-hi piscifactories, substàncies químiques utilitzades per netejar les aigües, etc.

Aqua-Boy, un vaixell noruec dedicat a la piscicultura de la costa oest escocesa